Fase 3: intervenció autònoma.

Data: 6 de març

Competències Treballades: PRRA6. Respecte a l’orientació, intervenir en l’avaluació psicopedagògica, l’assessorament a altres professionals de l’educació, als estudiants i a les famílies. PRRA12. Actuar en totes les fases d’un pla d’intervenció en l’àmbit de l’orientació educativa i l’assessorament psicopedagògic.

Model reflexiu: Core reflection

He realitzat dues classes de la meva intervenció autònoma. Hi estic aplicant la situació d’aprenentatge que he dissenyat al voltant de la dicció catalana aplicada a un taller d’interpretació. Si bé estic satisfet del desenvolupament de les classes, considero important fer una reflexió posterior per detectar quins elements o activitats han estat profitoses i enriquidores i quins moments de la classe haurien pogut ser millors i de quina manera.

Considero primordial, seguint els conceptes centrals de l’Aprenentatge Basat en Projectes i Tasques (APBiT) i de l’aprenentatge competencial, reavaluar i redissenyar les programacions didàctiques, per tal d’ajustar els ensenyaments als contextos i necessitats de l’alumnat.

En aquest sentit, el que m’ha requerit més reflexió i redisseny de les activitats preparades fa referència a l’atenció a la diversitat.

En el disseny previ de la seqüència didàctica, havia tingut en compte, seguint els conceptes teòrics de diversos treballs, activitats que respectessin els diversos ritmes d’aprenentatge. Era conscient que comptava amb una classe amb estudiants que tenien nivells inicials molt diferents. Així, si alguns tenien una fonètica catalana òptima, altres necessitaven treballar les bases fonètiques catalanes. De la mateixa manera, els estudiants tenien diferents coneixements previs sobre els signes expressius o l’exercitació de l’imaginari interpretatiu.

Vaig elaborar unes sessions que pretenien que cada alumne desenvolupés el seu propi ritme d’aprenentatge i treballés els conceptes que fossin més necessaris per, finalment aconseguir una dicció catalana correcta en tots els sentits (fonètica, imaginari, articulació, signes expressius). Tot i això, com deia, m’ha calgut treballar amb el departament d’orientació, amb la resta del cos docent i fins i tot mantenir tutories individuals amb alguns alumnes per acabar d’ajustar les meves sessions docents.

És per aquest motiu que he treballat l’atenció a la diversitat des de dues òptiques diferents: en primer lloc, i com és natural, en convivència amb el departament d’orientació. En aquest sentit, he dissenyat una adaptació en referència a un alumne en concret, diagnosticat amb un TEA. Voldria deixar clar que no ha estat una adaptació curricular, sinó que hem establert mesures de comunicació individual i certa flexibilització de les normes de classe i d’escola (NOFC) per permetre a l’alumne el desenvolupament del seu ritme d’aprenentatge.

A la vegada, però, he recordat les paraules d’ A. Tarabini (2018), quan diu que la diversitat és un fet general de la classe, i que, per tant, s’ha de treballar des de tots els contextos culturals, econòmics i socials de l’alumnat. Entenc la diversitat, doncs, com un element positiu i generador d’oportunitats. Aquest fet obliga el docent a fer una reflexió al voltant de com es dirigeix a l’alumnat i de quina manera dissenya i transmet les activitats de les situacions d’aprenentatge.

Com que a mi m’ha semblat molt interessant aquesta reflexió i l’he intentat aplicar en el meu jo docent, voldria usar el model reflexiu anomenat Core Reflection, per estudiar el fenomen des de diferents perspectives.

En el context educatiu on desenvolupo la meva activitat i partint de la meva experiència tant com a alumne com a docent, sempre m’he trobat amb gent molt diversa, amb contextos molt diferents i que comptaven amb interessos i objectius vitals que eren molt poc comuns. Així i tot, entenc que l’adquisició de les competències és un objectiu global. Per tant, cadascú necessitarà un recorregut lleugerament diferent. Aquest és, al meu entendre, el repte primordial de l’educació als nostres dies.

En el context propi de l’Institut el Castell, on realitzo les pràctiques, hi ha una majoria d’alumnes castellanoparlants, amb una educació cultural relativament baixa. Hi ha a més, molta dependència dels dispositius digitals i una necessitat, a causa de l’etapa de desenvolupament cognitiu on es troben els alumnes, on l’acceptació per part del grup classe és molt important. Tots aquests aspectes configuren una tipologia d’alumnat que cal tenir en compte a l’hora de dissenyar els projectes que duran a terme.

Per sort, cal dir que tot el claustre coincideix en el fet que un dels objectius de l’escola (i així ho recull el PEC), és motivar l’alumnat i acostar-se als coneixements sempre tenint en compte els seus contextos i interessos. Més enllà d’això, entre els docents hi ha debats, intercanvis de recursos i opinions i diversos grups de treball per adaptar el currículum a la singularitat del centre. Si bé hi ha certs docents que els costa adaptar-se a una característica social fluida, canviant i que trasllada el centre de l’aula del professor a l’alumne, hi ha una opinió general de la necessitat de cercar camins i eines per adaptar-se a la realitat social i vivencial de l’alumnat.

Reitero la meva opinió, doncs, sobre la necessitat de formació del cos docent per saber escoltar i entendre la realitat social de l’aula, i tenir habilitats, eines i recursos per enfocar els sabers i els continguts de la manera més adient.(Perrenoud, 2004)

En definitiva, doncs, ens trobem davant d’un deure i un repte que, al mateix temps, em motiva i m’entossudeix a cercar fórmules docents, activitats i projectes nous. Si bé és cert, que potser el context educatiu i les organitzacions del centre no deixen tot el marge que caldria perquè el docent pugui treballar lliurement aquests plantejaments, sí que hi ha un ambient de necessitat de recerca de noves estructures per dur a terme aquests objectius.

Aquesta reflexió m’ha encoratjat a acostar-me als alumnes, parlar-hi, conèixer-lo. L’objectiu és, doncs, cercar bons canals de comunicació en l’àmbit d’avaluació formativa per conèixer quins elements de les meves classes troben o no motivadores i profitosos. Alhora, considero que el departament d’orientació fa una feina cabdal per ajudar als docents en aquest sentit, i proposo, a la vegada, que puguin fer diagnòstics grupals de tota la classe, per ajudar els docents a conèixer i enfocar les seves activitats.

Bibliografia:

Perrenoud, P: “Diez nuevas competencias para enseñar” Graó. (2004)

Tarabini. A: “L’escola no és per tu. Estratègies per atendre la diversitat a l’aula”. Fundació Bofill. (2018)