Fase 1: Observació

Data de l’observació: 12 de desembre

Competències Treballades: PRRA3. Desenvolupar estratègies socials per promoure un clima que afavoreixi la inclusió i que faciliti l’aprenentatge i la convivència.PRRA9. Relacionar-se de manera respectuosa, assertiva i exempta de manifestacions contràries als valors i la dignitat de les persones.

Model reflexiu: Model R4

La classe d’Interpretació de Cançons II és una assignatura que s’imparteix al Cicle Formatiu de Grau Superior en Tècniques d’Actuació Teatral. Aquesta assignatura té com a eix principal el treball de cançons de musical, és a dir, tretes de l’àmbit teatral, i treballar-ne la interpretació. Amb aquest objectiu es treballa, doncs, la veu, la dicció catalana, el llenguatge musical, la connexió emocional, l’expressivitat corporal i el cant a veus. D’aquesta manera, doncs, l’Anna, la docent, va atorgar a cada alumne una peça musical diferent amb la qual ella considerava que cada alumne (la classe compta amb 12 alumnes), podia treballar segons les seves afinitats, les seves capacitats i objectius particulars al llarg de diverses sessions. Aquesta era una aposta arriscada, em deia l’Anna, perquè requereix treball individual docent-alumne. A la vegada, però cal desenvolupar les capacitats artístiques de l’alumnat. En aquest sentit, en la sessió docent, cada alumne va sortint davant dels companys, presenta una proposta d’interpretació, i l’Anna, exemplificant i explicant a tota la classe, treball a partir d’exercicis i correccions individuals. La docent té molt clar que han de poder treballar tots els alumnes, i per tant controla un temps concret de treball igual per a cada un d’ells.

Seguint el model reflexiu R4 proposat per Domingo (Domingo, 2013), prendrem una situació que es va donar a l’aula, la qual ens servirà de base per a la reflexió sobre la gestió de l’aula i de quina manera el docent pot integrar les seves sessions lectives programades, tenint en compte les especificitats i necessitats individuals de cada alumne.

En la classe del dia 12 de desembre, un dels alumnes, en Xavier (nom inventat per guardar la seva privacitat), va patir un bloqueig important en l’àmbit emocional que no li permetia desenvolupar els exercicis que li suggeria, l’Anna, la professora, per treballar la connexió cos-emoció-veu. Si bé cada alumne disposava de 10 minuts de treball individual amb la professora, era evident que en Xavier necessitava més temps per aprofundir en el seu treball. Això va suposar un dilema ètic a la docent entre seguir el ritme marcat segons el qual tots els alumnes havien de disposar del mateix temps de treball o continuar treballant amb en Xavier, malgrat això restés temps de treball a altres alumnes.

A partir d’aquest fet, em disposo a fer una reflexió sobre aquest dilema ètic que la docent va haver de gestionar. Per una banda, en Xavier, tenia unes necessitats que potser altres alumnes no tenien, a la vegada, però, estava establert que tothom podria sortir a davant de la classe a mostrar i treballar la seva proposta. El fet de ser una classe setmanal, també és un fet que implica que passen molts dies fins a la pròxima sessió.

Finalment, l’Anna, la docent, va prendre una decisió, al meu entendre prou vàlida. Va aconseguir mantenir el bon clima de treball i convivència a l’aula, integrar tot el grup classe en el treball i va permetre al Xavier uns minuts més que necessitava per evolucionar el seu treball. La docent va canviar la dinàmica de la classe i va integrar la resta de la classe en el treball específic del Xavier, a partir d’exercicis físics grupals, massatges de desbloqueig o ajudant-lo amb improvisacions a millorar el seu imaginar.

Al meu entendre va ser una bona decisió, a la vegada que també em va fer pensar en la necessitat de preveure aquests episodis en les programacions de les sessions. Per altra banda, si es treballa així, és a dir, que malgrat que es treballi la proposta escènica d’un alumne tot el grup -classe hi col·labori d’una manera pràctica, es potenciaràencara més l’adquisició de les competències de l’assignatura per part de tothom i es farà un treball pràctic essencial en l’estudi d’Interpretació.

Si contrastem aquest canvi en la pràctica docent amb diverses reflexions teòriques, podem recolzar-nos en Cobo (2001). Aquest autor proposa 4 passos per identificar, preveure i avaluar el problema per finalment optar amb consciència quin és el millor mètode a seguir. Aquests passos són els que va seguir el docent per atendre la situació que es va donar a classe. També Perrenoud (Perrenoud, 1999) estableix que el docent ha de saber implicar els alumnes en els seus aprenentatges i en el treball pràctic com una de les competències que ha de tenir el professorat.

Així doncs, concloem que la docent va fer una bona gestió de l’aula, integrant el treball de convivència de l’aula en el treball pràctic individual que s’estava portant a terme. D’aquesta manera en Xavier es va mostrar més relaxat (les actituds impacients de la resta de companys no l’ajudaven) i va poder desenvolupar millor la seva tasca. Així doncs, cal estar sempre atent al que passa a l’aula, copsant les necessitats de tots els alumnes i prenent decisions segons les necessitats de l’alumnat que permetin conservar un bon clima a l’aula, alhora que es treballa la sessió programada.

Bibliografia

Penalva, A., Hernández, M.A. & Guerrero, C. (2013). La gestión  eficaz del  docente en el aula. Un estudio de caso. Revista Electrónica Interuniversitaria de Formación Profesorado,

Perrenoud, Philippe. (2014). Diez nuevas competencias para enseñar. Ed. Graó.

Domingo, A. (2013). Práctica reflexiva para docentes. De la reflexión ocasional a la reflexión metodológica. Publicia.